La identitat catalana, amb 1000 anys d’història, ha passat per totes les vicissituds d’un poble sense estat. Tanmateix ha aconseguit fer front als diversos embats que sovint l’han portada al límit de la supervivència, gràcies a la voluntat, l’esforç i la generositat de milers de persones que des dels seus àmbits han sabut donar el millor, i que ens han permès arribar fins als nostres dies. Ara bé amb l’entrada al nou segle XXI sembla que la identitat catalana podria perillar per manca de voluntat política.
Durant la segona meitat del segle XX la societat nord-catalana s’havia mobilitzat per a defensar la seva identitat, les institucions havien escoltat la veu del poble i s’havien pogut crear infraestructures a tots els nivells: la Casa Pairal, el CeDACC, el Departament d’Estudis Catalans a la Universitat de Perpinyà, les escoles immersives i les fileres bilingües, els serveis municipals de promoció de la llengua i la cultura catalanes, alguns mitjans de comunicació, festes populars…
La recuperació dels nostres trets d’identitat, com són la llengua i la cultura, ens havien retornat la dignitat de sentir-nos catalans, el desig de viure amb tots els drets que ens pertocaven per al desenvolupament lliure i ple de la nostra personalitat individual i col·lectiva, així com la voluntat de transmetre un llegat que cada dia desperta més interès. Però d’ençà d’una desena d’anys assistim amb inquietud a un procés creixent de desmantellament i destrucció de l’essència mateixa de la nostra identitat, sota el pretext de la seva normalització, per a qual cosa s’han dut a terme un seguit de projectes presentats com a necessaris i innovadors, però que de fet ens proposen una identitat catalana adotzenada, “macdonalitzada”. Subjectes també a la dinàmica productivista que ens porta a la dictadura dels mercats, a la banalització dels símbols col·lectius, a una falsa modernització, a la individualització en contra de la cohesió social, assistim a la liquidació de totes les infraestructures culturals que són l’eix vertebrador de la nostra identitat:
El CeDACC, el Centre de Documentació i d’Animació de la Cultura Catalana existeix gràcies a un llegat del senyor Puig, llegat que en permetia el manteniment i el funcionament. Avui el CeDACC s’ha diluït dins la mediateca, perdent la seua funcionalitat i visibilitat.
Ens preocupa el tancament de la Casa Pairal creada el 1963 pel Josep Deloncle, llavors un espai museístic exemplar i avantguardista. La Casa Pairal s’havia d’actualitzar, però no tancar. Un museu ha d’exposar col·leccions, i no limitar-se a oferir uns rètols explicatius sense o amb molt pocs objectes.
No entenem el motiu de fusionar IFCT, l’Institut Franco-Català Transfronterer, amb FSTHI, Faculté Sport Tourisme Hôtellerie Internationale, de la UPVD, Universitat de Perpinyà Via Domitia, fent de la llengua catalana, fins ara l’eix vertebrador de l’IFCT, una llengua de segona com ha manifestat públicament el seu administrador provisional i director de FSTHI. Una llengua catalana que ara ja no cal dominar per a cursar els Estudis Catalans, convertits en Estudis Transfronterers Catalans, és a dir ETC… com s’explica al díptic publicitari només en francès.
Trobem inadmissible el fet que quan més d’un terç dels pares enquestats declaren la voluntat i desig d’un ensenyament del i en català per als seus fills, menys de 5% de l’alumnat hi pugui accedir, quan ja han passat 30 anys de la creació de les primeres classes d’ensenyament en català.
La desaparició de la Regidoria de Cultura Catalana per a la creació de l’Institut Font Nova era preocupant, però la desaparició de l’Institut Font Nova per un servei dels afers catalans és alarmant.
El Mercat Medieval pensat i elaborat per l’Eliana Comelade, una cita de referència al casc antic de Perpinyà, ha estat suprimit i reemplaçat per una vulgar manifestació de cavallers i torneigs al Serrat d’en Vaquer, als afores de Perpinyà.
El panorama dels mitjans de comunicacions és penós. Si nos podem felicitar de l’existència de Ràdio Arrels, de l’aparició de qualques iniciatives amb suport digital, lamentem l’absència total de la llengua catalana a la premsa escrita, televisiva i radiofònica, així com condemnem les declaracions del nou director de France Bleu que afirma que vol mantenir i desenvolupar “l’esperit català” en la programació, sense incloure però programes en llengua catalana
Finalment les Cartes aprovades pel Consell General el 2007 i per la municipalitat de Perpinyà el 2010 són paper mullat, unes declaracions de bones intencions sense cap efecte concret. Aquestes Cartes tan fàcils de redactar es poden multiplicar inútilment si no són realment aplicades.
Amb aquest llistat que podríem allargar encara més, manifestem la nostra indignació i instem les institucions a actuar de debò a favor de la identitat catalana i més concretament a favor de la llengua catalana que n’és l’essència.
Adhereix a la campanya
La Federació d’ Entitats per la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes Catalunya Nord
Comments are closed.